from Final Judgements, a collection of aphorisms
Works and Days
Writing — making literature — is all those things you say it is, and a form of vengeance, to boot.
One of the dangers an artist is exposed to is that of becoming a precursor. This is the equivalent of being an epigone born before your time.
Don’t kid yourselves, friends who attend concerts. Music — all music, from Palestrina or Bach to Armstrong or Stravinsky — is meant to be danced or sung.
Piero della Francesca would have been a perfect genius as a painter if only he had known how to paint a good smile.
Claudel is Victor Hugo, but worse, and orthodox.
Every word is already, per se, a periphrasis.
Some of Josep Carner’s ironies make me think that he, the poet, has the elegant ennui of someone “who has read it all” and even so finds it entertaining — but only entertaining — to write more himself.
I have never met an enthusiastic reader of Nietzsche — and they do exist! — who is not, as a person, a ridiculous sort of fellow.
The worst thing about plagiarism is not that it is theft, but rather that it is redundant.
It must be admitted: “To admire” — that is, to feel admiration for someone or something — is a very laborious undertaking and, in the long run, a bore.
The opposite of a good painter (or a bad painter) is not a bad painter (or a good painter), but Picasso.
Literature is a petit bourgeois prejudice. (Josep Maria Castellet, to whom I say this, responds that this itself is a petit bourgeois idea. Perhaps it is, and if so, all the more to my favor.)
In art, as in any other activity, it is advisable to imitate for as long as possible. Only when there is no other choice does it become tolerable to be original.
The absurd, an ancient, uncatalogued muse …
The most contemptible and repulsive literary genres can be practiced with genius. In point of fact, for Shakespeare it was melodrama; for Dostoyevsky, the feuilleton; for Hegel, philosophy; for Aristophanes, the “gag.”
Advice to Myself. May your every word, at very least, be reticent.
The music of Vivaldi is pure conversation.
A great artist is a lifelong diligent apprentice to himself.
The secret to André Gide is that he made puberty last until he was eighty.
If the Ecclesiast had sincerely been as pessimistic as he says, he wouldn’t have written his book.
The Death of the Goethian. They say that Thomas Mann’s last words were: “Where are my glasses?” In practical terms, the phrase is just as valid as “Light, more light!” (August 1955)
Joan Miró has a touch of the Holy Spirit. (Or: If the Holy Spirit painted, he would paint like Joan Miró.)
There is a class of writer who might be defined as “gentlemen who have never read Plato.” Pío Baroja, for example.
Liszt: A sacred orator.
Half of every novel is superfluous.
/ / / / /
Els treballs i els dies
Escriure —fer literatura— és tot això que vostès diuen, i de més a més, una forma de venjança.
Un dels perills a què s’exposa l’artista és el d’esdevenir precursor. Això equival a ser un epígon nascut abans d’hora.
Desenganyeu-vos, amics assistents als concerts: la música —tota la música, de Palestrina o Bach a Armstrong o Stravinsky— és per a dansar-la o per a cantar-la.
Piero della Francesca hauria estat un pintor genialment perfecte si hagués sabut pintar un bon somriure.
Claudel és Victor Hugo, però pitjor i ortodox.
Cada paraula és ja, en si, una perífrasi.
Certes ironies de Josep Carner em fan l’efecte que ell, el poeta, té l’elegància cansada de qui «ha llegit tots els llibres» i que tanmateix troba divertit —només troba divertit— d’escriure’n més pel seu compte.
Encara no he conegut cap lector entusiasta de Nietzsche —i n’hi ha!—, que no sigui, com a persona, un tipus irrisori.
El pitjor del plagi no és que sigui un robatori, sinó que és una redundància.
Cal reconèixer-ho: «admirar» —és a dir, sentir admiració per algú o per alguna cosa— resulta una operació fatigosíssima i, a la llarga, ensopida.
El contrari d’un bon pintor (o d’un mal pintor) no és un mal pintor (o un bon pintor), sinó Picasso.
La literatura és un prejudici petitburgès. (Josep M. Castellet, a qui li ho dic, em contesta que això és precisament una idea petitburgesa. Potser, i aleshores, tant més a favor meu.)
En art, com en qualsevol altra activitat, convé imitar mentre sigui possible. Només quan no hi hagi més remei resulta tolerable de ser original.
L’absurd, musa antiga i no catalogada…
Els gèneres literaris més desdenyables i repulsius poden ser il·lustrats genialment. De fet, el melodrama ho fou per Shakespeare; el fulletó, per Dostoievski; la filosofia, per Hegel; la «gatada», per Aristòfanes.
Consell a mi mateix. —Que cada paraula teva sigui, almenys, una reticència.
La música de Vivaldi és pura conversació.
El gran artista és, tota la seva vida, un aplicat aprenent de si mateix.
El secret d’André Gide és que va fer durar la seva pubertat fins a vuitanta anys.
Si l’Eclesiasta hagués estat sincerament tan pessimista com diu, no hauria escrit el seu llibre.
La mort del goethià. —Diu que les darreres paraules de Thomas Mann han estat: «¿On són les meves ulleres?». Pràcticament, la frase val per tot un «Llum, més llum!». (Agost, 1955.)
Joan Miró té un no sé què d’Esperit Sant.
(O: Si l’Esperit Sant pintava, ho faria com Joan Miró.)
Hi ha una mena d’escriptors que podrien definir-se com «senyors que mai no han llegit Plató». Per exemple: Pío Baroja.
Liszt: Un orador sagrat.
De tota novel·la, sempre en sobra la meitat.
/ / / / /
Final Judgements, a collection of aphorisms by Joan Fuster, translated by Mary Ann Newman, was published in September 2022 by Fum d’Estampa Press (London, U.K.). To access the press’ page for this title, click here.